La reunió dels regidors del Municipi se centrava en un punt: la necessitat d’augmentar els ingressos per cobrir les despeses del pressupost ja que no hi havia més capacitat d’endeutament. Tot va ser discussió sobre buscar un nou tribut que no fos massa impopular però que fos efectiu.
El regidor d’hisenda o d’economia va fer un resum de tots els tributs i dels augments que s’havien efectuat per al següent any i que, superant l’índex de creixement de preus, ja no es podien augmentar més. No cabia mes solució que crear un nou impost: no es considerava adient reduir despeses doncs es creia que això seria perjudicial per la ciutadania (les activitats i serveis de l’ajuntament es consideraven totalment imprescindibles). Certament, ningú trobava cap activitat de les que es desenvolupaven a la ciutat a la que no s’apliqués alguna taxa o tribut.
Com havia succeït altres anys, les mirades es van dirigir cap al regidor de circulació.
– I per què no els automòbils? –va dir algú.
– Oh, no, aquests ja estan prou penalitzats –respongué el regidor–. Tenen l’impost de circulació per quan circulen, la zona blava per quan estan parats, paguen pàrkings i cada cop hi ha menys cotxes. No podem carregar–los més, doncs les fàbriques de cotxes es queixen (cosa que no em sembla malament) i ja prous problemes tenim amb la circulació.
El regidor d’urbanisme va dir:
– Per què no gravem els cotxes que circulen els divendres a la tarda? Potser baixaria la circulació, no tindríem embussaments i estalviaríem en mitjans de regulació com les hores extra dels guàrdies de trànsit a les operacions de sortida.
– Sí, però llavors qui pagaria els peatges de sortida d’hora punta? –va dir el regidor de circulació.
– I els camions?
– No, aquests protestarien amb vagues i bloqueig de carreteres.
– Doncs, qui circula més?
– Els vianants! –Es va sentir una veu provinent de la darrera fila de la Sala de Sessions.
Era la d’un nou regidor, jove, amb molta empenta, amb cara de yuppie i que havia fet un Màster als EUA sobre “La imaginació als nous sistemes impositius” Tots el van mirar i l’alcalde li va dir:
– A veure, explica’t!
– Els vianants circulen, oi?
– Bé, i què? –va contestar l’alcalde.
– Doncs que si circulen és que trepitgen el terra, les voreres, els carrers, les línies dels passos de vianants, les places dures, les andanes i escales del metro, etc. I tot això es gasta i arriba a destrossar–se.
– No! –va dir el regidor d’esports–. Les places dures les destrossen els skaters per falta d’equipaments per a practicar aquest esport ja que la meva regidoria no té prou pressupost per a fer pistes.
– Bé, però... com podem posar–los una taxa equitativa? –Preguntà l’alcalde– Hi ha gent que camina més, que camina menys, que pesa més, que arrossega els peus, que camina de puntetes, que té els peus petits o plans... Ho veig molt difícil...
– És molt fàcil, es pot fer per la sola de la sabata! ; –Va dir el jove regidor.
– Per la sola? –Preguntà tothom.
– Sí, sí! Hi ha gent que la porta més gastada que altres, segons si és de goma o de cuir. Hi ha gent amb sabates noves i això és molt important, hi ha gent que porta la sola foradada o que no s’ajusta als nous paviments lliscants. Cauen i es fan mal i això origina una despesa dels hospitals municipals. Per tant, es pot justificar el control universal sobre les soles.
El regidor de sanitat, que estava mig adormit, es va despertar del tot i va estirar les orelles. Allò es posava interessant. I ràpidament va dir:
– Sí, la meva regidoria ho ha comprovat, hi ha moltes patinades i trencades de fèmur al carrer.
– Això és perquè hi ha massa gossos i excrements als carrers –va dir un regidor de l’oposició que estava fart d’anar sortejant corretges i excrements de gossos per les voreres del seu barri.
L’assumpte s’animava i es començava a veure una llum de possibles ingressos. El regidor de finances va començar a fer números mentalment. El regidor que havia fet la proposta es va animar i, entusiasmat, va anar improvisant un pla (que ben mirat potser passaria a la història i qui ho sap, potser es mereixeria en un futur el Premi Nobel d’economia):
– La gent quan camina gasta la sola i també l’asfalt. Com que no podem (de moment) controlar quant caminen els vianants, sí que podríem controlar les seves soles i a partir d’aquí aplicar la taxa corresponent.
– Bé, però... qui controla les soles? –Va preguntar l’alcalde.
– Hauríem de crear la figura de l’inspector de soles. Penseu que si en posem un per carrer podríem disminuir considerablement l’atur.
– Però, com ho faríem?
– Crearíem una etiqueta a les sabates. Les sabates noves sortirien amb una marca ben visible a l’exterior, vàlida per un any. L’inspector de soles comprovaria la marca i si ha passat un any s’hauria de renovar i posar una etiqueta d’un nou color. Si la sola està bé es renovaria el permís de circular amb aquella sabata. Si no, s’hauria de canviar la sola... o la sabata.
– Però aleshores els que guanyarien serien els sabaters –va dir un altre regidor.
– No et preocupis, –va contestar l’alcalde– ja li cobraríem un cànon per sola passada.
– Es crearien uns llocs –continuà el jove regidor– on cada any els vianants haurien de passar la inspecció de soles. A les estacions de metro i altres llocs de pas s’instal·larien uns centres d’inspecció on es passaria la ITS, la Inspecció Tècnica de Soles (amb previ pagament per les despeses i on s’obriria una fitxa per a cada ciutadà on es posarien les hores que un camina, el seu pes, el número de sabata que calça, si té els peus plans, etc.). És a dir, disposaríem de dades estadístiques que, ben estudiades, podrien donar molta informació sobre els ciutadans, els seus costums, l’efecte sobre els paviments etc. Algú faria una tesi doctoral. Augmentaria l’interès per una cosa tan prosaica però necessària com les sabates, s’estudiarien nous materials, nous tipus de soles i formes de caminar. Tot això per evitar les patinades pel desgast de l’asfalt i els paviments. Es dissenyarien soles per caminar per les voreres, pels dies de pluja, pels dies de molta xafogor... Fins i tot la universitat podria crear un Màster sobre Soles i Paviments.
– Senyors, –va dir l’alcalde– crec que ha arribat l’hora de materialitzar aquet projecte amb la nostra aprovació. Com a representants del poble podem estar orgullosos de que gràcies a la nostra iniciativa la ciutat augmentarà la seva activitat. Una ciutat, si no es creativa, s’enfonsa. Crec que estem posant la primera pedra a una iniciativa que segurament serà imitada arreu del món, posant un altre cop el nom de la nostre ciutat al lloc que li pertoca! Voldria ara felicitar al Sr. Solà per la seva proposta i (perdonin l’acudit) fent honor al seu nom... de crear la inspecció de soles. D’aquesta manera la nostra ciutat segueix la seva activitat creadora, innovadora i enriquidora! Moltes gràcies Sr. Solà.
El pla es va posar en marxa fruit d’una decisió d’un parlament democràtic.
Al cap d’uns anys les estadístiques sanitàries de la ciutat indicaven una disminució de trencades de fèmur al carrer (cal precisar que la circulació de vianants havia disminuït considerablement). El que es detectava era una creixent incidència d’infeccions, talls i ferides als peus. Alguns estrangers de visita a la ciutat comentaven estranyats la gran quantitat de gent que anava descalça pel carrer.
_______ E.B.P.
Es dissenyarien soles per caminar per les voreres,
pels dies de pluja, pels dies de molta xafogor...
versió castellà »»» [•]
|
